Grau Sala, Emili

Emili Grau Sala (Barcelona, 1911 – París, 1975)

Pintor català considerat part de l'Escola de París. Fill del dibuixant Joan Grau Miró, espòs de l'artista Àngels Santos Torroella i pare de Julià Grau i Santos.

Des del 1929 es va dedicar a la pintura, la il·lustració i la decoració. Tot i assistir a l'Escola de Belles Arts, la seva formació va ser en gran mesura autodidacta. El 1930 va realitzar la seva primera exposició a la Galeria Badriàs de Barcelona.

Amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, es va haver d'exiliar sense la seva dona, també artista, i es va instal·lar a París, al barri de Montparnasse, on va viure durant 25 anys. A França va conèixer de prop les avantguardes, però es va inclinar clarament cap a una figuració amable i colorista derivada de l'impressionisme i el fauvisme. Encara que aquests moviments ja havien estat superats pel cubisme i el surrealisme, gaudien de gran acceptació al circuit comercial gràcies al nivell de mestres com Pierre Bonnard, Chagall i Raoul Dufy, als quals Grau seguia.

L'estil de Grau Sala, d'un impressionisme suau, va trobar el seu espai al món editorial i gràfic, destacant-ne les il·lustracions per a edicions d'obres com Madame Bovary, Les fleurs du mal i Bel-Ami. També va dissenyar cartells i va produir litografies i aiguaforts.

Va celebrar exposicions a Barcelona, París, Nova York, Tolosa, Londres, Los Angeles, entre d'altres. La seva pintura, rica en recursos i optimista, idealitza els temes i cerca la lluminositat i harmonia cromàtica.

El 1963, Grau Sala va tornar a Barcelona, quan artistes com Oteiza, Chillida, Antoni Tàpies i el col·lectiu “El Paso” (Antonio Saura, Manolo Millares, Rafael Canogar) començaven a cobrar força. No obstant això, ell va romandre fidel al seu estil fins a la seva mort el 1975, deixant una àmplia producció dins de les mateixes coordenades: figures femenines, interiors i paisatges amb una ambientació temporal clàssica, nostàlgica del segle XIX.

Va morir el 1975 i reposa al Cementiri de Sant Sebastià de Sitges.

La seva pintura, rica en recursos i optimista, idealitza els temes i cerca la lluminositat i l'harmonia cromàtica. Els seus primers treballs mostraven una forta influència de l'impressionisme, cosa que li va donar cert renom a la capital francesa. Professionalment, a més de pintor, va treballar com a decorador i il·lustrador literari, col·laborant amb publicacions com La Nostra Revista i Ariel.