Artistes +


Horari

Arroyo

1

Eduardo Arroyo nascut a Madrid, és un pintor d’estil figuratiu vinculat al Pop Art. La seva creativitat s’estan a les escenografies teatrals i a les edicions il·lustrades.

BIOGRAFIA d’Eduard ARROYO:
Madrid, 1937
Considerat clau de la "nova figuració" espanyola, Arroyo va cobrar protagonisme en el circuit artístic nacional tardanament, a partir dels anys 80, després d’un allunyament de dues dècades forçat pel règim franquista. Actualment les seves obres s’exposen als museus més prestigiosos i la seva creativitat s’estan a les escenografies teatrals i a les edicions il·lustrades que també realitza.
Després de finalitzar la carrera de periodisme (1957), Arroyo es va traslladar a Pares fugint de l’ambient asfixiant del franquisme. Va deixar enrere una primera etapa de caricaturista i va alternar l’escriptura amb la pintura i ja el 1960 vivia de la seva tasca com a pintor. La seva actitud crítica davant de les dictadures, tant les polítiques com les artístiques, el va empènyer a iniciatives controvertides. Va optar per la pintura figurativa en uns anys d’aclaparador domini de la pintura abstracta a Pares. Els seus primers temes recordaven l’Espanya negra" (efígies de Felipe II, toreros, ballarines) per en clau càustica i res romàntic. D’un és matèric del color, Arroyo passaria a una tècnica més pròpia del "pop art", de colors vius i pinzellada més llisa. Primerenc exemple deixa és "Robinson Crusoe", de 1965 (Lausana, Museu Cantonal de BB.AA.).
Arroyo va exposar en una de col·lectiva a París ja l’any 1960 ("Saló de la Jove Pintura"), però el seu primer impacte públic es va produir tres anys després, en presentar en la III Biennal de París una sèrie d’efígies de dictadors, que va provocar les protestes del govern espanyol. Això mateix, el 1963, Arroyo va preparar una mostra a la galeria Biosca de Madrid, que s’inauguraria sense la seva presència, ja que va haver de fugir a França perseguit per la policia. L’exposició es va censurar i va tancar al cap de pocs dies.
L’opció figurativa d’Arroyo va tardar a ser acceptada a París. La seva primera clientela més o menys estable va ser italiana i gràcies a les seves vendes a Itàlia va poder viure a França. Arroyo rebutjava la devoció incondicional per alguns avantguardistes (Marcel Duchamp, Milà), que considerava imposada per modes. Tot i que l’han etiquetat de reaccionari, és, en realitat, doblement rebel: desmitifica els grans mestres i defensa el paper del mercat com a protector i termòmetre de l’art, davant la xarxa de museus i influències sufragada amb els diners públics.
Arroyo ridiculitza i "reinterpreta" els tòpics espanyols amb tocs surrealistes. Exemple d’això és la tela "Cavaller espanyol", on el protagonista posa amb un vestit de nit (1970, París, Centre Georges Pompidou).
L’any 1974 va ser expulsat d’Espanya pel règim, i no va recuperar el seu passaport fins després de la mort de Franco, el 1976. Tanmateix, el seu enlairament crític a Espanya no va ser immediat i es demoraria fins a principis dels 80.
L’any 1982 se li va atorgar el Premi Nacional d’arts Plàstiques d’Espanya, un desgreuge per l’oblit sofert fins llavors. Aquell mateix any, el Centre Pompidou de París li dedica una retrospectiva. Aquest centre d’art té una altra pintura rellevant: "Feliços qui com Ulises I" (1977).
El Museu Reina Sofia de Madrid exposa dos teles, destacant "Carmen Amaya cuinant sardines en el Waldorf Astoria". El Museu de Belles Arts de Bilbao, que li va dedicar una mostra, té "El camarot dels germans marxistes", que barreja cinema i comunisme, dos dels seus temes recurrents.

PAYPAL
MRV
Facebook  Twiter  Pinterest  Google Maps